7- La dictadura de Primo de Rivera

En un context de crisi política i social, el 13 de Setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, declarà l'Estat de guerra i es va dirgir al monarca per exigir que el poder passés a mans dels militars. Alfons XIII va acceptar un Directori presidit per Primo de Rivera, que va suspendre el règim constitucional.

Primo de Rivera i els sectors que li van donar supor - que van ser els militars, els polítics propers a la monarquia i una part de les classes dirigents- van justificar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social que travassava el país. Entre les causes que els colpistes van utilitzar per justificar la necessitat de capgirar la situació, cal destacar: la inestabilitat i el bloqueig en què es trobava el sistema polític parlamentari, així com el seu despresitigi derivat del continu frau electoral; la por a una revolució social davant de la conflictivitat social i el perill de la fragmanteció d'Espanya a causa de les tendències separatistes.

El director va anunciar per mitjà d'un manifest amb pretensions regenarionistes la ferma voluntat d'acabar les pràctiques caciquistes i de posar fi a la corrupcio politica, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. Però els objectius de Primo de Rivera no era posar fi al règim caduc i rovellat, sinó més aviat evitar que el règim polític acabés democratitzant-se. 

La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues fases successives. Fins al 1925 va governar un Directori militar integrat exclusivament per militars, però a partir d'aquell any el govern dictatorial va incloure personalitats civils, com josé Calvo Sotelo, que va ser ministe d'Hisenda, i Eduar Aunós, ministre de treball. Aleshores es va passar al Directori civil, tot i que el pes dels militars va conitnuar sen important i el règim no va deixar mai de ser una dictadura.

Les primeres mesures del Directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les actiitats dels partits politics  i dels sindicats, etc.

Com que una de les intensions del dictador era eliminar el caciquisme, es va elaborar un estatu minicupal i un de provincial i es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per unes juntes integrades pels contribuents més important de cada localitat.

La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels ''feliços anys vint''. I pel que fa en el terreny social la dictadura va establir un model de regulació del treball que pretania eliminar els conflictes laborals per mitjà de la intervenció de l'Estat, la integració dels sectors modertas del moviment obrer i la repressió de les organitzacions més radicals.

L'oposcició creixent a Primo de Rivera es va intensificar encara més quan el rei i la seva camarilla es van convèncer que la permanència de la dictadura era un perill per a la monarquia. En aquesta situació, Alfons XIII va optar per retirar la confiança amb el dictador, que va dimitir el 30 de Gener del 1930.

El general Berenguer va ser l'encarregat de substituir-lo amb la missió d'organitzar un procés electoral progressiu que permetés tornar a la normalitat constitucional (Dictablanda).

6- El sistema Canovista

Com a conseqüència de la forta commoció política provocada pel desastre del 1898 el règim de la Restauració va entrar en una nova fase que es va iniciar poc abans de l'arribada al tron d'Alfons XIII en complir la majoria d'edat el 1902 i es va acabar l'any 1931 amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República.

Durant aquest període els partits dinàstics van iniciar una etapa de reformisme mentre que una nova generació de politics i nous moviments socials, com el republicanisme, el obrerisme i el nacionalisme, irrompien amb força en la vida política espanyola. El creixement de les tensions socials va provocar un augment dels conflictes i va fer evident la incapacitat del règim politic de la Restauració per ampliar les seves bases socials i democratitzar-se des de dins. La fallida del sistema es va consumar l'any 1923, en què el cop d'Estat de Primo de Rivera va posar fi al parlamentarisme i va instal·lar en el poder una dictadura militar.

El desastre de 1898 va mostrar les deficiències del règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. Poc després la majoria d'edat del moncar, Alfons XII, va marcar el començament de la segona etapa de la Restauració.

Va sorgir el regeneracionisme quan alguns intel·lectuals formats en la institució Libre de Enseanza, consideraven que la política estava massa influïda pel catolicisme, la qual cosa no afavoria ni la modernització ni el desenvolupament de la ciència. Aquest pensament va ser anomenat regeneracionisme: tenia uan visió crítica i manifestava la necessitat de regenerar la vida política i social del país.

Les noves càrregues fiscals imposades pel ministre Villaverde van originar una forta protesta a Catalunya pel setembre de 1899: els comerciants de Barcelona es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta conegut com a Tancament de Caixes. Aquesta protesta va iniciar una dinàmica que significà el trencament entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics; alhora, el catalanisme va començar a consolidar-se com a alternativa a la caduca política de la Restauració. També va posar fi a l'esperit de regeneració, que havia durat escassament un any. 

A Catalunya els partits dinàstics van ser subtituïts pels catalanistes i republicans. La industrialització i l'augment dels treballadors va donar pas a un període d'intensa agitació social. Les diverses reivindicacions catalanstes van aconseguir la Constitució de la Mancomunitat de Catalunya

.  

El creixement de les tensions socials arreu de la península va provocar un augment dels conflictes: la crisi del civilisme, la Setmana Tràgica, la crisi del 1917, pistolerisme... Això va portar a una incapacitat del règim polític de la Restauració d'ampliar les seves bases socials i de ser més demòcrata. Aquesta fallida del sistema es va donar amb el cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923, que va posar fi al parlamentarisme i va instaurar una dictadura militar.

5- L'època de la Restauració Borbònica

Després de l'intent fracassat d'instaurar un règim democràtic deurant el Sexenni (1868-1874), es va restaurar la monarquia borbònica i Espanya va tornar al liberalisme censatari. El nou sistema polític, ideat per Cánovas del Castillo, es fonamentava en l'alternança en el poder de dos grans partits(el conservador i el liberal).

El període anomenat la Restauració va durar més de 50 anys, des del pronunciament de Martinez Campos, l'any 1874, fins a la proclamació de la Segona República l'any 1931, amb una important reflexió l'any 1898. Durant aquest llarg període, que comprèn els regnats d'Alfons XII i d'Alfons XIII, amb l'interregne de la regència de Maria Cristina, es va consolidar un règim constitucional i parlamentari. Però, malgrat l'establiment del sufragi universal i masculí l'any 1890, eel règim polític de la Restauració no va arribar a ser mai plenament democràtic i va estar dominat per una burgesia oligàrquica de base agrària. A Catalunya aquest va ser el període de consolidació del catalanisme polític. 

Amb el pas del temps els dos partirs hegemònics es van anar descomponent i el règim no va ser capaç de donar entrada a les noves forces emergents, com l'obrerisme, el republicanisme i el catalanisme. L'any 1898 la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, Cuba i les Filipines, va fer caure la Restauració en una crisi política i moral que va esquerdar els fonaments del sistema i va plantejar la necessitat d'iniciar un procés reformista que modernitzés la vida social i politica espanyola.

El pronunciament de Martínez Campos el desembre de 1974, acollit favorablement per l'exèrcit i per les forces polítiques conservadores, va significar la restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII, l'unic fill mascle d'Isabel II. El politic cabdal del moment va ser Antonio Cánovas del Castillo, que va assumir la regència fins a la tornada del rei, el gener del 1875.

Cánovas cercava la vertebració d'un nou model polític que superés alguns dels problemes endèmics el liberalisme procedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat d'Isabell II, l'intervencionisme dels militars en la politica i la proliferació d'enfrontaments civils. Per aconseguir el seu propòsit es va plantejar dos objectius: elaborar una constitucio que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí.

Es va fer una convocatòria d'eleccions per a unes corts constituents. La constitució elaborada l'any 1876 és una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les corts i el rei. Era una constitució de caràcter  clarament conservador i inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religó i la propietat.

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i e l'alternança en el poder dels dos grans partirs, el conservador i el liberal, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. Se'ls conexia com a partirs dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si totes les forces polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S'acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacific de partits que garantiria l'estabilitat institucional per mitjà de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels militars en la vida política. 

Cánovas va aconseguir pacificar el país mitjançant un decret reial el 1875, el qual subordinava l’exèrcit al poder civil. Aquests van acceptar defensar exclusivament la seguretat i la independència del país sense intervenir en política, perquè a canvi, s’atorgava als militars una certa autonomia pels seus assumptes interns i se’ls proveïa d’un alt pressupost. Així el torn pacífic va eliminar els pronunciaments militars durant la Restauració.

 

4- El Sexenni Democàtic i la Primera República

Com ja he explicat a l’apartat anterior, un grup de democràtes i progressistes van firmar un pacte a Ostendre per tal de destronar la reina i crear les Juntes Revolucionàries.

El 18 de Setembre de 1868 l’esquadra concentrada a la badia de Cadis sota el comandament del brigadier Juan Bautista Topete protagonitzà un pronunciament militar contra el govern d’Isabel II. D’aquesta manera s’inicia el període anomenat Sexenni revolucionari, de 1868 a 1874, l’etapa més democràtica i més inestable del segle XIX.

A més del pronunciament militar, al setembre van tenir un gran protagonisme les forces populars, sobretot les urbanes, dirigides per demòcrates i republicans. A moltes ciutats es van constituir Juntes Revolucionàries que van organitzar la insurrecció i van fer crides al poble. Les consignes eren semblans arreu: demandes de llibertat, sobirania, separacio de l’Esglèsia i l’Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició d’impostos de consums, eleccions a corts constituents, repartiment de la propietat i proclamació de la República.

Una de les Juntes Revolucionàries creada a Madrid va proposar nomenar un govern provisional de caràcter centrista. El general Serrano va ser proclemat regent i Prim, president d’un govern integrat per progressites i unionistes que marginavea les altres forces polítiques. Aquest govern va complir el seu objectiu, posar fi al règim liberal autoritari i fer que la reina Isabel II i la seva familia s’haguessin d’exiliar.

El nou govern provisional va promulgar un seguit de decrets per satisfer algunes demandes populars i va convocar, per al gener de 1869, eleccions a corts constituents. Les corts es van reunir al mes de Febrer i van elaborar una nova constitució.

La Constitució de 1869 perfilava un règim de llibertats molt ampli en comparació d’altres constitucions europees de la mateixa època. Proclamava la sobirania nacional, confirmava el sufragi universal masculí, incloïa una amplíssima declaració de drets i llibertats i garantia la llibertat de residència, ensenyament i religió. Establia la divisió de poders, amb preeminència del legislatiu sobre l’executiu. D’aquesta manera l’Estat es declarava monàrquic, però la potestat de fer les lleis residia exclusivament en les corts: el rei nomes les promulgava, no podia vetar-les i els seus poders quedaven força limitats. En resum, aquesta Constitució de 1869 incorporava els principis democràtics i superava els límits del liberalisme de les constitucions del 1837 i del 1845.

              

El punt de la Constitució de voler mantenir la monarquia va suposar un porblema ja que van ser descartats els Borbons i els Carlins, la qual cosa va portar a la necessitat de buscar un successor al tron de les corts europees, d'aquesta manera es van convocar eleccions a corts constituents.. El general Prim oferí al príncep Amadeu de Savoia, de 26 anys i Italià. Era un home amb una concepció democràtica de la monarquia i membre d’una dinastia que gaudia de gran popularitat per haver estat l’artífex de la unificació d’Itàlia. Només entrar al tron ja li va surgir un problema, havien assessinat al general Prim el qual era el seu defensor i conseller més fidel.

Amadeu de Savoia volia consiladar un règim plenament democràtic, però els dos anys que va durar el seu regnat van estar marcats per dificultats constants. L’estat econòmic de l’època, l’assassinat del general Prim, el suport escàs que rebia per part dels altres partits i el fet no obtenir el favor popular.

El 11 de febrer del 1873 Amadeu de Savoia va presentar la renúncia al tron i va abandonar Espanya, quedant així una impressió d’un país ingovernable i contrari a l’establiment d’una monarquia democràtica.

Amb la seva abdicació, arribarà la República l’11 de febrer de 1873, encara que també tindrà molts problemes i només durarà un any. El 11 de setembre les corts, juntament amb el Congrés i el senat, van votar per gran majoria la constitució d’una República.

Els principals problemes amb que es va trobar la República, eren que d’una banda no hi havia prou polítics convençuts del republicanisme i de l’altre, que els sectors populars mai hi van confiar.

Va haver-hi un nou pronunciament al 1874 dirigit per el general Pavía, el qual va posar fi a la República. El poder passa en mans de Serrano, el qual governarà un any fins al cop d’estat del general Arsenio Martínez Campos el qual coronara rei d’Espanya a Alfons XII, i començarà la nova etapa coneguda amb la 

Restauració.

3- La consolidació de la monarquia d'Isabel II

L’any 1833 va morir Ferran VII i Maria cristina, la seva dona, va començar a governar. La qual governarà fins que Isabel II sigui major d’edat. Però els partidarias de Carles germà del rei traspassat, van enviar una insurrecció armada per impedir la consolidació d’Isabel al tron.

D’aquest conflicte alhora de la consolidació del pròxim regent al tron va sorgir la primera llarga guerra civil entre carlins, que eren els absolutistes, i els isabelins, que eren de caire liberal. El triomf dels liberals va fer possible la tranformació de la monarquia absoluta en una monarquia constitucional i parlamentària, la conversió de la propietat senyorial en propietat privada i l’establiment de la llibertat de contractació, d’indústria i de comerç.

Una nova classe dirigent, la burgesia agrària, sorgida de l’aliança entre la noblesa terratinent i la nova burgesia, va controlar el sistema politíc per mitjà del sufragi censatari i va establir un ordre jurídic i econòmic que permeté el desenvolupament del capitalisme.

Però una sèrie de problemes va dificultar la consolidació d’un sistema polític parlamentari veritablement representatiu. El favoritisme de la reina cap als moderats va distorsionar l’alternança en el poder i sovint el canvi de partir governant no fou el resultat d’unes eleccions, sinó d’un pronunciament militar o d’una revolta popular. A més, el sufragi censatari i la manipulació de les eleccions deixaven el sistema politíc en mans d’una minoria de propietaris i de les diferents camarilles polítiques.

L’any 1843 van nomenar reina a Isabel II amb només 13 anys. El seu regnat es pot dividir en tres grans períodes: la Dècada Moderada (1843-1854),  el Bienni Progressista (1854-1856) i per últim la unió liberal i moderada (1856-1868).

El primer període Isabel assomeix el poder, encarregant la formació de govern al Partir Moderat.  Aquest va afirmar la Constitució de 1837 i va redactar la de 1845, de caràcter moderat, atorgant més poder a la Corona i al govern. Es va crear la Guarda Civil al 1844.

El segon període, anomenat Bienni Progressista, va sorgir arran del pronunciament militar de 1854 fet pel generals Leopoldo. Aquest pronunciament no buscava fer fora la reina del tron, sinó que acceptés les reformes democràtiques no finalitzades del 1844. Isabel va demanar ajudar al general Espartero i aquest va dur a terme mesures radicals, com l’aplicació de la segona desamortitxació. Aquest bienni progressista no va funcionar a causa de les pressions dels liberals moderats, dels eclesiàstics i de la Corona.

Anys després es va formar la unió liberal i moderada. Durant el temps en que aquesta unió es va formar, que va trigar del 1856 al 1868, s’anaven alternantt el goverrrn els generals Narvaéx i O’Donnell. El 1866 un grup de polítics demòcrates i progressites van signar un pacte per tal de destronar la reina i crear les Juntes Revolucionàries organitzades per les masses populas descontentes de la situació politica i social.

2- Govern de Ferrav VII

El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.

En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Al voler aconseguir la indepèndencia de les colònies americanes, hi van haver; un buit de poder, protagonisme dels criolls il·lustrats, creació de juntes revolucionaries, proclamació de la independència, guerres i la derrota espanyola juntament amb la pèrdua de les colònies. Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.

Comença llavors el segon període, el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal. Però aquesta situació no va durar massa. El context internacional, l'època de la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer inviable el projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a l'absolutisme.

                               

Aquesta constitucíó de 1812 contenia una declaració de drets del ciutadà: llibertat de pensament i d'opinió, igualtat dels espanyols davant la llei, dret de petició, llibertat civil, dret de petició, llibertat civil, dret de propietat i reconeixement de tots els drets legitims dels individuos que formen la nació espanyola. Atres articles de la Constitució plantejaven la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d'un exèrcit nacional , el servei militar obligatori i la implantació d'un ensenyament primari, públic i obligatori.

El tercer període és la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren perseguits novament. Els sectors més conservadors i intransigents, la noblesa, el clero i els pagessos no estavan contents a que l'absolutisme tornés, volien a Carles Maria Isidre (germà del monarca)i per això van fer una guerra, coneguda amb el nom de Malcontents. 

La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als liberals. 

Donada la situació del rei, sense fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre era perfectament possible per l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones. Però la promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul.lava aquella llei, va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva.

El conflicte estava servit. Els liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) aviat entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només seria una disputa de pretendents a la Corona, sinó una clara lluita entre els dos models polítics que defensaven cadacun dels dos bàndols, l'absolutisme i el liberalisme.

La victòria dels isabelins va fer possible la construcció d'un estat liberal a Espanya. Després l'any 1833 morí Ferran VII.

1- L'antic Règim

A principis del segle XVIII hi havia una societat estamental dividida en priviligiats i no priviligiats, un sistema econòmic de base encara rural i senyorial i un règim polític de monarquia que tenia a l’absolutisme. Aquest model definit, que va ser anterior a les revolucions liberals, se’l coneix amb el nom d’Antic Règim.

En la guerra de successió, el triomf dels Borbó va significar la implantació del model d’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVIII. El monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertenyia el territori i les institucions emanaven a la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia.

Felip V va sotmetre tota Catalunya i tots els altres territoris que havien format la Corona catalanoaragonesa sota uns principis monàrquics borbònics absolutistes i centralistes.

El mateix 1714 es van abolir totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent... i posteriorment, el 1716, es va crear el Decret de Nova Planta. 

                       

Al segle XVIII el model econòmic, social i polític de l’Antig Règim va ser criticat durament per una sèrie de pensadors que s’anomenen il·lustrats. A Espanya, durant el regnat de Carles III, l’aplicació d’alguns principis il·lustrats a la tasca de govern va originar una experiència de despotisme il·lustrat.

Aquest nou corrent de pensament anomenat il·lustració es una confiança il·limitada en la raó: ni l’autoritat, ni la tradició, ni la revelació dividida poden subtituir la raó, i tot el que aquesta no pot demostrarha de ser rebutjat com un egany o una superstició. És a dir, els il·lustrats creien que els éssers humans conduïts per la seva inteligència, podrien assolir el coneixement, que constituïa la base de la felicitat.

A Espanya al 1750 va sorgir  grup de pensadors il·lustrats, el qual no era gaire ampli, i que van començar a criticar el model social emperant a l’Espanya del selge XVIII. La majoria dels pensadors coincidien en l’nterès per la ciencia, l’esperit critic i la idea de progés. Les principals preocupacions dels il·lustrats espanyols eren l’educació i la qûestió econòmica.

EMontesquieu va impulsar la divisió de poders. Rousseau va fomentar el contracte social per defensar els drets bàsics de l’individu i va plantejar el principi de sobirania nacional. Voltaire va pregonar la llibertat de consciència i expressió «No estic d'acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho». Adam Smith va promulgar el liberalisme econòmic amb el qual l’economia es regulava sense la necessitat d’intromissió de l’Estat.

Carles III va pujar al tron un cop mort el seu germà, ell ja havia governat a Nàpols on va entrar en directe amb les idees il·lustrades. I al arribar a Espanya i regnar es va mostrar partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progés i racionalització. D’aquesta manera la monarquia va iniciar una etapa de despotisme il·lustrat. És a dir el despotisme il·lustrat va ser la col·laboració dels intel·lectuals il·lustrats que trobaven al monarca Carles III un defensor de les reformes, però mai posaren en dubte la seva autoritat.

La societat de l’Antic Règim es dividia en estaments. Els grups priviligiats, que eren la noblesa i el clero, posseïen la major part de la propietat territorial, no pagaven impostos i ocupaven càrrecs públics. El tercer estament estava format per la resta de la població, on s’agrupaven la pagesia, burgesia i les classes populars de la ciutat, aquest estament suportava la majoria de les càrregues fiscals i estava marginat de les decisions polítiques.