Entre els anys 1959 i 1975 l'economia espanyola, i sobretot la catalana, va créixer a un ritme sense precedents en la història del segle XX. Espanya es va integrar, en aquesta època, al grup dels països industrialitzats, malgrat que el seu nivell de renda per habitant va ser inferior. Aquest creixement fou el resultat de la incorporació d'Espanya a l'onada de prosperitat que van viure els països de l'Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial.
El desenvolupament econòmic va determinar una transformació profunda de la societat i va impulsar la difusió de noves pautes de comportament. Això no obstant, aquesta evolució econòmica i social no va anar acompanyada de reformes politiques profundes, i el franquisme es va mantenir com una dictadura acorada en l'immobilisme polític i incapaç de democratitzar-se.
La manca de llibertats democràtiques i les noves condicions socials van estimular el desenvolupament de moviments d'oposició al règim, que van tenir els seus exponent principals en les protestes obreres, d'estudiants i de les organitzacions veïnals. Quan el règim va entrar en crisi davant la proximitat de la desaparició del dictador, va quedar clar que una bona part de la societat no volia la continuiïtat del franquisme i es va iniciar un procés de transició cap a la democràcia.
Amb el final de la Guerra Civil (1 d’abril de 1939) s’inicià un període de dictadura imposat pels
vencedors a la contesa, que no acabà fins la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975. Malgrat
els importants canvis socioeconòmics que conegué Espanya al llarg d’aquests quaranta anys i de la mateixa
evolució del règim, la dictadura franquista es caracteritzà sempre pel seu marcat personalisme i la
intolerància vers qualsevol forma d’oposició organitzada.
Es tractava sens dubte d’un règim autoritari de caràcter conservador. Alguns autors l’han qualificat
com un règim feixista i totalitari equiparable als de Hitler i Mussolini, mentre que altres (Tusell
especialment) han cridat l’atenció sobre les diferències que presenta el franquisme respecte a aquests
sistemes (manca d’una ideologia ben definida, pluralisme limitat entre els diversos sectors que li donaven
suport, etc.) i l’han qualificat com un règim autoritari, però no totalitari. En tot cas, cal tenir en compte que
el règim franquista va evolucionar, i si bé en els primers anys predominaven els elements típicament
feixistes, a partir de 1945, amb la derrota de les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia) en la Segona Guerra
Mundial, s’inicià una suavització dels aspectes totalitaris i feixistes del règim.
Cal assenyalar que el règim comptava amb el suport de sectors polítics diversos, entre els quals Franco
exercia una espècie d’arbitratge. Eren les anomenades “famílies”, les quals tenien l’origen en els partits
dretans dels anys de la Segona República, integrats tots des de 1937 en el partit únic del règim (FET i de les
JONS), més tard anomenat Moviment Nacional). Les “famílies” varen gaudir de graus d’influència molt
diferent segons les diverses etapes del règim, sense que cap d’elles arribàs mai a tenir un predomini absolut.
Les principals eren la falangista, la tradicionalista –antics carlins-, la catòlica –sectors vinculats a l’Església,
la monàrquica –partidaris de la reinstauració dels Borbons-, la militar i la dels tecnòcrates –tècnics vinculats
a l’organització religiosa integrista Opus Dei-. El franquisme, per tant, no tenia una doctrina ideològica ben
definida, sinó que recollia elements procedents de tots aquests grups, amb unes pautes bàsiques marcades
per les idees polítiques del mateix general Franco. Aquestes eren molt simples i es caracteritzaven per
l’autoritarisme militarista, el nacionalisme espanyol i el catolicisme tradicional, i el rebuig al comunisme, la
maçoneria i el separatisme –autèntiques obsessions del dictador-.
En tot cas, podem indicar com a trets bàsics de la dictadura de Franco els següents: 1) Concentració
personal del poder: Franco gaudia d’unes atribucions molt àmplies com a cap d’Estat, del Govern (fins
1973), de l’Exèrcit i del Moviment Nacional. 2) Existència d’un partit únic i prohibició de tota oposició
organitzada. 3) Manca de Constitució: l’Estat franquista no comptà amb cap text constitucional, sinó d’un
conjunt de normes bàsiques anomenades Lleis Fonamentals (Llei de Corts, Fur dels espanyols, Fur del
Treball, Llei de Principis del Moviment Nacional,. 4) Control de la societat: el franquisme rebutjava el
sistema democràtic liberal i els seus principis bàsics (llibertat d’expressió, d’associació, etc.). El règim va
exercir un control sobre els diversos àmbits de la societat i els mitjans de comunicació (censura de premsa).
5) Nacionalcatolicisme: plena identificació de l’Església catòlica amb l’Estat espanyol; aquesta recuperà 2
amb escreix els privilegis de què gaudia i serví com a legitimadora del règim. 6) Centralisme: el franquisme
es caracteritzà pel seu radical nacionalisme espanyol: foren suprimides les autonomies, es reforçà la
centralització administrativa i es dugué a terme una persecució contra les cultures no castellanes de l’Estat
espanyol (catalana, basca i gallega). 7) Militarisme: presència constant de l’exèrcit dins la vida política.
Cal assenyalar, finalment, que el règim franquista comptà inicialment amb una heterogènia base social
que incloïa terratinents, camperolat mitjà, burgesia industrial i financera, determinats sectors de la classe
mitjana, oficialitat de l’exèrcit i el clergat catòlic. Malgrat que la transformació de la societat espanyola
erosionà aquest suport, el règim franquista disposà sempre d’importants sectors que el defensaren.
L’oposició al règim estigué constituïda principalment per sectors obrers i intel·lectuals.
En la fase final de la Guerra Civil abandonaren Espanya una mica més de quatre-centes mil persones
compromeses amb la República. Gran part d’aquest exiliat tornaren a Espanya al començament de la Guerra Mundial. No obstant això, unes cent mil persones restaren a l’exili a França i a l’Amèrica hispana ( Mèxic). Des del començament de la dictadura, la practica de la repressió contra aquells que el règim
considerava antiespanyols va ser una pràctica sistemàtica. L’any 1939 es publicà la Llei de Responsabilitats polítiques, amb la qual el règim pretenia exercir la depuració de totes les persones que d’una manera o altra havien col·laborat amb la República. El 1940 s’hi va afegir una nova llei, la Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria. Quant a l’oposició al règim, el 1939 es trobà desarticulada a causa de la mort, l’empresonament o l’exili dels militants de les forces d’esquerra. Des de 1943, la perspectiva d’una derrota de les potències feixistes a la Segona Guerra Mundial facilità una reorganització de l’oposició interna i a l’exili (el PSOE, la UGT, el PCE I la CNT. A la fase d’aïllament aquest grups intenten vagues a Catalunya (1945) i al País Basc (1947) i especialment la d’usuaris de tramvies, a Barcelona, el 1951. Les forces d’esquerra a la clandestinitat i l’exili formaren algunes aliances com l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Els comunistes, participants de la resistència contra la invasió alemanya de França, van du a terme un intent d’ofensiva guerrillera a Espanya per la Vall d’Aran. Tot i que aquesta operació fracassà, paral·lelament es van activar grups guerrillers (maquis) a l’interior d’Espanya a partir de 1944 i fins 1950. A més a més, alguns sectors que havien donat suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil, se’n distancien (monàrquics partidaris de Joan de Borbó –fill d’Alfons XIII-, carlins, etc.). De tota manera, des del final dels anys 40 l’oposició entrarà en crisi a causa de la intensificació de la repressió i del canvi de la situació internacional (amb l’inici de la guerra freda el 1948 el règim franquista es consolida en trencar progressivament amb l’aïllament internacional).
Entre 1969 i 1975 té lloc la crisi de la Dictadura franquista. La recessió econòmica de 1973, el
creixement de la contestació popular, i les dissensions internes dins el règim entre partidaris de l’obertura
política (“evolucionistes”) i immobilistes (“Búnker”) provoca el deteriorament del sistema. Nous sectors
socials –producte en part del desenvolupament del decenni anterior- s’allunyen de manera clara del règim, el
qual a més es veu aïllat a Europa (el 1974 amb la “Revolució dels clavells” cau a Portugal la darrera
dictadura que restava).
Des del final del decenni dels seixanta l’oposició interna assolí una força considerable, encara que
sense arribar en cap moment a impulsar una acció decisiva contra la dictadura. Podem destacar els següents
aspectes: 1) L’Església catòlica es distancia del règim: el 1973 els bisbes sol·liciten la revisió del Concordat
de 1953, i alguns membres del clero es comprometen amb els grups de l’oposició o es destaquen pel seu
treball social als barris més degradats. 2) S’incrementen les accions armades, sobretot les d’ETA. El
desembre de 1970 són condemnats a mort a Burgos diversos militants de l’organització, fet que provoca
protestes, vagues i manifestacions a tot l’Estat, obligant el govern –després de declarar l’estat d’excepció i
convocar actes de suport al règim- a commutar les penes. El desembre de 1973 és assassinat per ETA
l’almirall Luís Carrero Blanco, president del govern des del juny anterior (“Operació Ogro”). També
realitza diverses accions el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) i grups anarquistes (el 1974
és executat un membre d’aquests grups: el jove català Salvador Puig i Antic). 3) El moviment obrer
continua creixent; augmenten les vagues i manifestacions, encapçalades per Comissions Obreres i Unió
Sindical Obrera –USO-. El govern accentua la repressió contra els sindicalistes (Procés 1001 en què són
jutjats Marcelino Camacho i altres) 4) Un grup molt petit de militars impulsa la Unió Militar Democràtica
–UMD-. 5) L’oposició democràtica creix en influència a l’interior d’Espanya i inicia un procés cap a la
unitat. El PCE, que és el grup d’oposició més important, impulsa juntament amb altres grups la junta
Democràtica d’Espanya, que es crea el juliol de 1974. En el seu programa, la Junta Democràtica defensava
la formació d’un govern provisional que reconegués les llibertats democràtiques (dret de vot, dret
d’associació, dret de reunió, etc.), atorgués l’amnistia als presos polítics, legalitzés tots els partits polítics i
sindicats, establís les llibertats sindicals (dret de vaga, sindicació lliure, etc.) i proclamés el dret a
l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia trencant amb l’Estat centralista característic del règim
franquista. El PSOE –que era més feble i des de 1974 és dirigit per Felipe González- impulsa la
Plataforma de Convergència Democràtica. A Catalunya –on l’oposició té considerable força- es crea
l’Assemblea de Catalunya (1971) que reclama llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. 6) S’intensifiquen els
moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc, així com a altres comunitats on es reivindica el dret a
l’autonomia i es protesta contra la discriminació cultural i lingüística
Paral·lelament, el règim franquista inicià una crisi interna important. El mateix govern es dividí entre
sectors partidaris d’una obertura política (“evolucionistes”) i els immobilistes que s’hi oposaven totalment
(Ultres o “búnker”). El nomenament de Luís Carrero Blanco com a president de govern (juny de 1973)
suposà una consolidació del sector immobilista. Però l’assassinat de Carrero per ETA (desembre de 1973)
desbaratà el projecte d’assegurar la continuïtat del règim en la seva persona després de la mort de Franco. El
nou president, Arias Navarro, oscil·là entre l’obertura i l’immobilisme, amb la qual cosa no satisfà cap dels
dos sectors. Així, va prometre l’adopció d’algunes mesures liberalitzadores que facilitessin la participació
popular (“espíritu del 12 de febrero”, que semblava un intent de dur a terme una tímida evolució
liberalitzadora dins el mateix règim) i el ministre Pío Cabanillas augmentà la tolerància informativa, però
d’altra banda augmentà la repressió: execucions de 1974-75, llei antiterrorista (agost de 1975), proclamació
de l’Estat d’excepció al País Basc, etc.
Mentrestant, Franco va caure malalt l’estiu de 1974 i es va veure obligat a cedir al príncep Joan Carles les seves funcions durant unes setmanes. El setembre de 1975 van ser afusellats dos membres d’ETA
i tres del FRAP, mentre es produïren nombroses protestes nacionals i internacionals. El règim tornà a estar
aïllat i l’u d’octubre de 1975 es convocaren manifestacions de suport al dictador. Aprofitant la situació, el Marroc ocupà el Sàhara Occidental, colònia espanyola habitada per una població organitzada en el Front Polisari que aspirava a la independència. Davant la pressió del Marroc (que impulsa la Marxa Verda) el govern espanyol incomplí les promeses fetes als saharauis i el novembre lliurà el territori a Marroc i Mauritània. L’octubre Franco torna a caure malalt i mor el 20 de novembre convençut que la continuïtat del seu règim estava assegurada. S’inicià, així, l’etapa coneguda com a Transició Democràtica, que conduirà a
Espanya cap a un règim de monarquia constitucional i democràtica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario