El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.
En un primer període, el de la
restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra
legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals
seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire
insurreccional, els "pronunciamientos". Al voler aconseguir la indepèndencia de les colònies americanes, hi van haver; un buit de poder, protagonisme dels criolls il·lustrats, creació de juntes revolucionaries, proclamació de la independència, guerres i la derrota espanyola juntament amb la pèrdua de les colònies. Finalment, triomfarà el de
Rafael del Riego l'any 1820.
Comença llavors el
segon període, el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). Ferran VII es veu obligat a jurar
la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal.
Però aquesta situació no va durar massa. El context internacional, l'època de
la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer inviable el
projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la
salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible
el retorn a l'absolutisme.
Aquesta constitucíó de 1812 contenia una declaració de drets del ciutadà: llibertat de pensament i d'opinió, igualtat dels espanyols davant la llei, dret de petició, llibertat civil, dret de petició, llibertat civil, dret de propietat i reconeixement de tots els drets legitims dels individuos que formen la nació espanyola. Atres articles de la Constitució plantejaven la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d'un exèrcit nacional , el servei militar obligatori i la implantació d'un ensenyament primari, públic i obligatori.
El tercer període és
la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i
els liberals foren perseguits novament. Els sectors més conservadors i intransigents, la noblesa, el clero i els pagessos no estavan contents a que l'absolutisme tornés, volien a Carles Maria Isidre (germà del monarca)i per això van fer una guerra, coneguda amb el nom de Malcontents.
La crisi econòmica, derivada de
sis anys de guerra,
que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als
liberals.
Donada la situació del rei, sense
fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre era perfectament possible per
l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones. Però la
promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul.lava aquella llei, va fer que
Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva.
El conflicte estava
servit. Els liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de Carles
Maria Isidre) aviat entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només
seria una disputa de pretendents a la Corona, sinó una clara lluita entre els
dos models polítics que defensaven cadacun dels dos bàndols, l'absolutisme i el
liberalisme.
La victòria dels isabelins va fer
possible la construcció d'un estat liberal a Espanya. Després l'any 1833 morí Ferran VII.
No hay comentarios:
Publicar un comentario