11- Conclusions

Fins aquí arriba el meu tema tractat, com s'ha pogut veure es el sistema dels partits des de l'Antic Règim fins la dictadura de Franco. Crec que han quedat molt clars i tractats els diferents sistemes de govern que van haveri en aquest dos segles. Cada govern amb unes intencions diferents i amb propòsits a complir. Des d'una monarquia absoluta, parlamantaria fins a la República, a la dictadura i l'autoritisme i democràcia.


Durant aquest dos sigles han passat pel govern de tots els partits, més liberals o més conservador, voluntaris o succesors, cops d'Estat i moltes reformes. 


M'ha servit de molt realitzar aquest treball ja que m'ha aportat molts coneixements i m'arriesgo a dir, que al haver tocat tot el tema que hem durant el curs, m'ha ajudat a situar-me i a entendre millor la història dels governs per a la Selectivitat.

10- Glossari

Antic Règim

Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.

Cicle demogràfic antic

El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i  una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.

Crisi de subsistència

Crisi econòmica periòdica que patia la població durant l'Antic Règim degut a la irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la manca d'aliments i llur encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la típica crisi de subproducció de l'època preindustrial.

Feudalisme

Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació senyor-serf la que determina la forma de produir.

Sistema senyorial

Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana, caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la servitud

.

Senyor

Titular d'una senyoria, fos personal, dominical, jurisdiccional i també feudal.

Senyoria

Territori sota la jurisdicció d'un senyor.

Terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d'un poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de població que hi resideix (serfs, vassalls).

Vassall

Home de condició noble que, mitjançant jurament de fidelitat envers un altre noble o bé envers el rei, contreia amb ells una relació de vassallatge, amb tots els deures que li eren inherents, basada fonamentalment en l'ajuda guerrera. 

Vassallatge

Element integrant del vincle feudal constitutiu d'una relació de servei, amistat i protecció pactada entre dues persones de condició noble, per la qual una d'elles (vassall) s'encomana a l'altra (senyor) mitjançant un jurament de fidelitat (homenatge) amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, en canvi de rebre'n una protecció, un sosteniment domèstic o la concessió d'uns béns en usdefruit (armes, diners, terres, etc.).

Drets senyorials

Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors feudals. N'hi havia de dues classes: els drets territorials, resultat de l'explotació econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el senyor podia exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder reial.

Clergat

Era el primer estament. Representava un petit percentatge de la població. No pagava impostos directes i rebia ingressos del delme i de llurs propietats urbanes i rurals (lloguers, rendes, collites...). Cal distingir entre un alt clergat (arquebisbes, bisbes, canonges i abats), d'origen nobiliari i amb una vida luxosa i amb privilegis, i un baix clergat (capellans i vicaris de les parròquies, frares), d'orígen pagès i amb una vida modesta i sense privilegis.

Noblesa

Era el segon estament. Era una minoria dins la població. Les seves propietats territorials els donaven una gran riquesa i els permetia  gaudir d'una situació benestant. Tenia privilegis de divers tipus: honorífics (dret a portar espasa, banc reservat a l'església, monopoli d'accés a càrrecs superiors), econòmics (dret de caça, exempció de treballar a les obres públiques) i fiscals (exempció de pagar impostos i dret a cobrar-ne). Cal distingir entre diferentes categories nobiliàries: noblesa de cort, la de províncies, la de toga, etc.

A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Cal distingir entre l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat.

Societat estamental

Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.

Tercer Estat

Nom donat, en l'estructura estamental de l'antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures. La coherència del grup provenia de l'oposició comuna als privilegis dels eclesiàstics (primer estat) i dels nobles (segon estat). L'hegemonia corresponia a la burgesia, que lluitava per aconseguir un poder polític d'acord amb la seva potencialitat econòmica. El procés és ben visible a l'Anglaterra del s XVII i a la França del final del s XVIII, amb l'aportació teòrica de Sièyes (Qu'est-ce que le Tiers État, 1789). L'accés de la burgesia al poder rompé la cohesió del grup i, juntament amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, donà pas a un nou tipus d'estructura social, de caràcter classista.

AbsolutismeSistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. 

L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).

L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

Sobirania de dret divíEn l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.

Despotisme il.lustrat

Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la Il.lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa I d'Àustria, la tsarina Caterina II de Rússia, Gustau III de Suècia i Carles III d'Espanya.

Il.lustració

Moviment intel·lectual europeu, centrat en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789, caracteritzat pel racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de l'hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de conformació de la seva ideologia com a dominant. El moviment, originat a la Gran Bretanya, s'estengué bàsicament a França -on tenia arrels pròpies, i s'esbatanà en la seva forma més plena, l'enciclopedisme- i després a tot Europa, afavorit per la cada vegada major independència econòmica dels intel·lectuals i mitjançant societats científico-literàries (des de clubs a acadèmies, des de cafès a societats econòmiques), la premsa periòdica i la internacionalització de les edicions. Es proposava d'il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir. 

Moviment filosòfic i cultural que es desenvolupà a Europa a finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII. Fou a França on tingué més rellevància. La base fonamental del moviment era l'ús de la raó i de la lògica per il.luminar tot allò que forma part del coneixement humà, el retorn a la natura i la reivindicació del gaudi de la felicitat. La Il.lustració preconitza el triomf de la raó, com a fonament del progrés material i social i del benestar general. Manifesta una concepció optimista del món i de la vida, basada en la confiança en la raó, la ciència i l'educació com a factors d'un progrés capaç de portar els éssers humans a la felicitat en la Terra. En política cal distingir una Il.lustració revolucionària (que posà les bases intel.lectuals de laRevolució Francesa) i una altra, que justificà l'absolutisme, anomenada Despotisme Il.lustrat. En el primer cas, feu aparèixer el principi del monarca subordinat a la nació formada per ciutadans i la divisió de poders. Les idees dels il.lustrats foren divulgades especialment a través de l'Enciclopèdia francesa, dirigida per Diderot i D'Alembert i publicada entre 1751 i 1765.  Els tres grans filòsofs il.lustrats del segle XVIII foren Montesquieu, Rousseau i Voltaire, els quals aporten un nou marc ideològic que trenca amb les concepcions vigents de l'Antic Règim. El seu pensament és anticlerical i antiabsolutista.

Divisió de poders

Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).

9- La dictadura de Franco

Entre els anys 1959 i 1975 l'economia espanyola, i sobretot la catalana, va créixer a un ritme sense precedents en la història del segle XX. Espanya es va integrar, en aquesta època, al grup dels països industrialitzats, malgrat que el seu nivell de renda per habitant va ser inferior. Aquest creixement fou el resultat de la incorporació d'Espanya a l'onada de prosperitat que van viure els països de l'Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial.

El desenvolupament econòmic va determinar una transformació profunda de la societat i va impulsar la difusió de noves pautes de comportament. Això no obstant, aquesta evolució econòmica i social no va anar acompanyada de reformes politiques profundes, i el franquisme es va mantenir com una dictadura acorada en l'immobilisme polític i incapaç de democratitzar-se.

La manca de llibertats democràtiques i les noves condicions socials van estimular el desenvolupament de moviments d'oposició al règim, que van tenir els seus exponent principals en les protestes obreres, d'estudiants i de les organitzacions veïnals. Quan el règim va entrar en crisi davant la proximitat de la desaparició del dictador, va quedar clar que una bona part de la societat no volia la continuiïtat del franquisme i es va iniciar un procés de transició cap a la democràcia.

Amb el final de la Guerra Civil (1 d’abril de 1939) s’inicià un període de dictadura imposat pels 

vencedors a la contesa, que no acabà fins la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975. Malgrat 

els importants canvis socioeconòmics que conegué Espanya al llarg d’aquests quaranta anys i de la mateixa 

evolució del règim, la dictadura franquista es caracteritzà sempre pel seu marcat personalisme i la 

intolerància vers qualsevol forma d’oposició organitzada. 

Es tractava sens dubte d’un règim autoritari de caràcter conservador. Alguns autors l’han qualificat 

com un règim feixista i totalitari equiparable als  de Hitler i Mussolini, mentre que altres (Tusell 

especialment) han cridat l’atenció sobre les diferències que presenta el franquisme respecte a aquests 

sistemes (manca d’una ideologia ben definida, pluralisme limitat entre els diversos sectors que li donaven 

suport, etc.) i l’han qualificat com un règim autoritari, però no totalitari. En tot cas, cal tenir en compte que 

el règim franquista va evolucionar, i si bé en els primers anys predominaven els elements típicament 

feixistes, a partir de 1945, amb la derrota de les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia) en la Segona Guerra 

Mundial, s’inicià una suavització dels aspectes totalitaris i feixistes del règim. 

Cal assenyalar que el règim comptava amb el suport de sectors polítics diversos, entre els quals Franco 

exercia una espècie d’arbitratge. Eren les anomenades  “famílies”, les quals tenien l’origen en els partits 

dretans dels anys de la Segona República, integrats tots des de 1937 en el partit únic del règim (FET i de les 

JONS), més tard anomenat Moviment Nacional). Les “famílies” varen gaudir de graus d’influència molt 

diferent segons les diverses etapes del règim, sense que cap d’elles arribàs mai a tenir un predomini absolut. 

Les principals eren la falangista, la tradicionalista –antics carlins-, la catòlica –sectors vinculats a l’Església, 

la monàrquica –partidaris de la reinstauració dels Borbons-, la militar i la dels tecnòcrates –tècnics vinculats 

a l’organització religiosa integrista Opus Dei-. El franquisme, per tant, no tenia una doctrina ideològica ben 

definida, sinó que recollia elements procedents de tots aquests grups, amb unes pautes bàsiques marcades 

per les idees polítiques del mateix general Franco. Aquestes eren molt simples i es caracteritzaven per 

l’autoritarisme militarista, el nacionalisme espanyol i el catolicisme tradicional, i el rebuig al comunisme, la 

maçoneria i el separatisme –autèntiques obsessions del dictador-. 

En tot cas, podem indicar com a trets bàsics de la dictadura de Franco els següents: 1) Concentració 

personal del poder: Franco gaudia d’unes atribucions molt àmplies com a cap d’Estat, del Govern (fins 

1973), de l’Exèrcit i del Moviment Nacional. 2) Existència d’un partit únic i prohibició de tota oposició 

organitzada. 3) Manca de Constitució: l’Estat franquista no comptà amb cap text constitucional, sinó d’un 

conjunt de normes bàsiques anomenades Lleis Fonamentals (Llei de Corts, Fur dels espanyols, Fur del 

Treball, Llei de Principis del Moviment Nacional,. 4) Control de la societat: el franquisme rebutjava el 

sistema democràtic liberal i els seus principis bàsics (llibertat d’expressió, d’associació, etc.). El règim va 

exercir un control sobre els diversos àmbits de la societat i els mitjans de comunicació (censura de premsa). 

5) Nacionalcatolicisme: plena identificació de l’Església catòlica amb l’Estat espanyol; aquesta recuperà 2

amb escreix els privilegis de què gaudia i serví com a legitimadora del règim. 6) Centralisme: el franquisme 

es caracteritzà pel seu radical nacionalisme espanyol:  foren suprimides les autonomies, es reforçà la 

centralització administrativa i es dugué a terme una persecució contra les cultures no castellanes de l’Estat 

espanyol (catalana, basca i gallega). 7) Militarisme: presència constant de l’exèrcit dins la vida política. 

Cal assenyalar, finalment, que el règim franquista comptà inicialment amb una heterogènia base social 

que incloïa terratinents, camperolat mitjà, burgesia industrial i financera, determinats sectors de la classe 

mitjana, oficialitat de l’exèrcit i el clergat catòlic. Malgrat que la transformació de la societat espanyola 

erosionà aquest suport, el règim franquista disposà sempre d’importants sectors que el defensaren. 

L’oposició al règim estigué constituïda principalment per sectors obrers i intel·lectuals.

En la fase final de la Guerra Civil abandonaren Espanya una mica més de quatre-centes mil persones 

compromeses amb la República. Gran part d’aquest exiliat tornaren a Espanya al començament de la Guerra Mundial. No obstant això, unes cent mil persones restaren a l’exili a França i a l’Amèrica hispana ( Mèxic). Des del començament de la dictadura, la practica de la repressió contra aquells que el règim 

considerava antiespanyols va ser una pràctica sistemàtica.  L’any 1939 es publicà la  Llei de  Responsabilitats polítiques, amb la qual el règim pretenia exercir la depuració de totes les persones que  d’una manera o altra havien col·laborat amb la República. El 1940 s’hi va afegir una nova llei, la  Llei de  Repressió del Comunisme i la Maçoneria. Quant a l’oposició al règim, el 1939 es trobà desarticulada a causa de la mort, l’empresonament o l’exili dels militants de les forces d’esquerra. Des de 1943, la perspectiva d’una derrota de les potències feixistes a la Segona Guerra Mundial facilità una reorganització de l’oposició interna i a l’exili (el PSOE, la UGT, el PCE I la CNT. A la fase d’aïllament aquest grups  intenten vagues a Catalunya (1945) i al País Basc (1947) i especialment la d’usuaris de tramvies, a Barcelona, el 1951. Les forces d’esquerra a la clandestinitat i l’exili formaren algunes aliances com  l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Els comunistes, participants de la resistència contra la invasió alemanya de França, van du a terme un intent d’ofensiva guerrillera a Espanya per la Vall d’Aran. Tot i que aquesta operació fracassà, paral·lelament es van activar grups guerrillers (maquis) a l’interior d’Espanya a partir de 1944 i fins 1950.  A més a més, alguns sectors que havien donat suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil, se’n distancien (monàrquics partidaris de Joan de Borbó –fill d’Alfons XIII-, carlins, etc.). De tota manera, des del final dels anys 40 l’oposició entrarà en crisi a causa de la intensificació de la repressió i del canvi de la situació internacional (amb l’inici de la guerra freda el  1948 el règim franquista es consolida en trencar progressivament amb l’aïllament internacional). 

Entre 1969 i 1975 té lloc la crisi de la Dictadura franquista. La recessió econòmica de 1973, el 

creixement de la contestació popular, i les dissensions internes dins el règim entre partidaris de l’obertura 

política (“evolucionistes”) i immobilistes (“Búnker”) provoca el deteriorament del sistema. Nous sectors 

socials –producte en part del desenvolupament del decenni anterior- s’allunyen de manera clara del règim, el 

qual a més es veu aïllat a Europa (el 1974 amb la “Revolució dels clavells” cau a Portugal la darrera 

dictadura que restava). 

Des del final del decenni dels seixanta l’oposició interna assolí una força considerable, encara que 

sense arribar en cap moment a impulsar una acció decisiva contra la dictadura. Podem destacar els següents 

aspectes: 1) L’Església catòlica es distancia del règim: el 1973 els bisbes sol·liciten la revisió del Concordat 

de 1953, i alguns membres del clero es comprometen amb els grups de l’oposició o es destaquen pel seu 

treball social als barris més degradats.  2) S’incrementen les accions armades, sobretot les d’ETA. El 

desembre de 1970 són condemnats a mort a Burgos diversos militants de l’organització, fet que provoca 

protestes, vagues i manifestacions a tot l’Estat, obligant el govern –després de declarar l’estat d’excepció i 

convocar actes de suport al règim- a commutar les penes. El desembre de 1973 és assassinat per ETA

l’almirall  Luís Carrero Blanco, president del govern des del juny anterior (“Operació Ogro”). També 

realitza diverses accions el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) i grups anarquistes (el 1974 

és executat un membre d’aquests grups: el jove català Salvador Puig i Antic).  3) El moviment obrer  

continua creixent; augmenten les vagues i manifestacions, encapçalades per Comissions Obreres i Unió 

Sindical Obrera –USO-. El govern accentua la repressió contra els sindicalistes (Procés 1001 en què són 

jutjats Marcelino Camacho i altres) 4) Un grup molt petit de militars impulsa la Unió Militar Democràtica 

–UMD-.  5) L’oposició democràtica creix en influència a l’interior d’Espanya i inicia un procés cap a la 

unitat. El PCE, que és el grup d’oposició més important, impulsa juntament amb altres grups la junta 

Democràtica d’Espanya, que es crea el juliol de 1974. En el seu programa, la Junta Democràtica defensava 

la formació d’un govern provisional que reconegués les llibertats democràtiques (dret de vot, dret 

d’associació, dret de reunió, etc.), atorgués l’amnistia als presos polítics, legalitzés tots els partits polítics i 

sindicats, establís les llibertats sindicals (dret de  vaga, sindicació lliure, etc.) i proclamés el dret a 

l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia trencant amb l’Estat centralista característic del règim 

franquista. El  PSOE –que era més feble i des de 1974 és dirigit per  Felipe González- impulsa la 

Plataforma de Convergència Democràtica. A Catalunya –on l’oposició té considerable força- es crea 

l’Assemblea de Catalunya (1971) que reclama llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. 6) S’intensifiquen els 

moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc, així com a altres comunitats on es reivindica el dret a 

l’autonomia i es protesta contra la discriminació cultural i lingüística

                                               

Paral·lelament, el règim franquista inicià una crisi interna important. El mateix govern es dividí entre 

sectors partidaris d’una obertura política (“evolucionistes”) i els immobilistes que s’hi oposaven totalment 

(Ultres o “búnker”). El nomenament de Luís Carrero Blanco com a president de govern (juny de 1973) 

suposà una consolidació del sector immobilista. Però l’assassinat de Carrero per ETA (desembre de 1973) 

desbaratà el projecte d’assegurar la continuïtat del règim en la seva persona després de la mort de Franco. El 

nou president, Arias Navarro, oscil·là entre l’obertura i l’immobilisme, amb la qual cosa no satisfà cap dels 

dos sectors. Així, va prometre l’adopció d’algunes mesures liberalitzadores que facilitessin la participació 

popular (“espíritu del 12 de febrero”, que semblava un intent de dur a terme una tímida evolució 

liberalitzadora dins el mateix règim) i el ministre Pío Cabanillas augmentà la tolerància informativa, però 

d’altra banda augmentà la repressió: execucions de 1974-75, llei antiterrorista (agost de 1975), proclamació 

de l’Estat d’excepció al País Basc, etc. 

Mentrestant, Franco va caure malalt l’estiu de 1974 i es va veure obligat a cedir al príncep Joan Carles les seves funcions durant unes setmanes. El setembre de 1975 van ser afusellats dos membres d’ETA 

i tres del FRAP, mentre es produïren nombroses protestes nacionals i internacionals. El règim tornà a estar 

aïllat i l’u d’octubre de 1975 es convocaren manifestacions de suport al dictador. Aprofitant la situació, el Marroc ocupà el Sàhara Occidental, colònia espanyola habitada per una població organitzada en el Front Polisari que aspirava a la independència. Davant la pressió del Marroc (que impulsa la Marxa Verda) el govern espanyol incomplí les promeses fetes als saharauis i el novembre lliurà el territori a Marroc i Mauritània. L’octubre Franco torna a caure malalt i mor el 20 de novembre convençut que la continuïtat del seu règim estava assegurada. S’inicià, així, l’etapa coneguda com a Transició Democràtica, que conduirà a 

Espanya cap a un règim de monarquia constitucional i democràtica.

                                                                                                              

8- La Segona República

Les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 van donar la victòria a les forces republicanes i aquest triomf va adquirir un caràcter de plebiscit contra la monarquia. Davant aquesta situació, el rei Alfons XIII va renunciar la corona, va abadonar Espanya i el 14 d'abril es va proclamar la República. Malgrat que el nou règim era vist amb recança per les elits socials i econòmiques, a Catalunya i en el conjunt d'Espanya va ser rebut amb entusiasme per les clases mitjanes i populars. Per a una gran part de la població la República apareixia com una oportunitat per impulsar la modernització i la democratització de l'Estat. 


La República, però, va néixer en circumstàncies difícils. En l'àmbit internacional, el món havia de plantar cara a la greu crisi econòmica que va desencadenar el crac borsari del 1929. A més, el feixisme havia començat a implantar-se a Europa i posava en perill els sistemes democràtics.


La manca de tradició veritablement democràtica, la conflictivitat social, la lentitud de les reformes i l'oposició de ls grups conservadors van comportar una certa inestabilitat política al llarg de tot el període. La primera etapa de govern, integrada per una coalició de forces progressites va anar seguida d'un bienni de caire conservador. El triomf del Front Popular d'esquerres el febrer de 1936 va ser el pretext perquè els enemics de la República decidissin agafar les armes contra la legalitat constitucional.




           






L'abril del 1931 les forces polítiques i l'opinió pública eren conscients que les eleccions municipals esdevindrien un plebscit sobre la continuïtat de la monarquia. El triomf dels partits republicans i d'esquerres podria comportar un tomb contundent de la situació política, fins al punt de donar pas a la proclamació de la República.


Així doncs el 12 d'abril del 1931 es van celebrar eleccions municipals a Espanya, que van tenir una elevada participació. Els partits que s'havien coalitzat en el Pacte de San Sebastià es van imposar a les grans ciutats i a la majoria dels nuclis industrials. El 14 d'abril els regidors electes de la localitat guipuscoana d'Eibar van ser els primers a proclamar la República i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats. Davant la situació Alfons XIII va renunciar la potestat reial i va abandonar el país en direcció a l'exili. El mateix dia es va fer un govern provisional entre els partits del pacte de San Sebastia i es va proclamar ofiialment la Segona República Espanyola.


A Catalunya també Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament, poques hores després Frances Macià, el màxim dirigent del partit república, va proclamar la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. 

La Constitució del 1931, molt avançada per al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i progressista: es fa evident en l'article primer del títol preliminar, que defineix Espanya com ''una República de treballadors de totes les classes que sorganitzaz en un règim de llibertat i de justicia''. La Constitució declarava que tots els poders emanen del poble i establia els principis següents:


- L'Estat es configura de manera integral, però s'accepta la possibilitat dde constituir governs autònoms en algunes regions.


- El poder legislatiu resideix en les Corts, constituïdes per una sola cambra amb atribucions molt àmplies. L'executiu recau en el govern, format pel consell de minsitres i el cap de govern, i també en el president de la Repúbica, cap de l'Estat i representant institucional. El poder judicial es confia a uns jutges independents.


La Constitució també incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats i mostrava una gran preocupació pels temes socials.

Les negociacions amb el govern provisional de la República van donar lloc al reconeixement immediat d’un govern autonòmic que va prendre el nom històric de Generalitat de Catalunya. La tasca primordial d’aquest govern va ser elaborar un projecte d’Estatut d’Autonomia. Quaranta-sis membres de la comissió presidida per Jaume Carner van reunir-se al santuari de Núria per redactar l’avantprojecte d’Estatut, anomenat Estat de Núria. 

Però l’Estatut final de Núria només va ser redactat, perque el que va ser aprovat el 1932, va reprimir les aspiracions més progressistes i autonomistes de Catalunya, i l’Estatut va ser conegut com d’Autonomia.

La tasca del govern de la Generalitat va ser important tenint en compte que només va durar del novembre del 1932 fins a l’octubre del 1934. Es van centrar i reformar en tots els camps:

En el camp de l’economia, es van crear serveis d’estadística, l’Institut d’Investigacions Econòmiques i les Caixes de dipòsits.

En el de l’agricultura, es van crear més cooperatives i centres d’investigació agrària i s’intentà resoldre els problemes dels pagesos arrendataris.

Pel que fa a la política social, a través de la Llei de bases (1934) s’organitzaren la Sanitat i l’Assistència Social de la Generalitat. Es millorà la xarxa d’hospitals, d’assistència mèdica i psiquiàtrica, es van fer campanyes de vacunació, prevenció i higiene pública...

Pel que fa a l’ensenyament, es van fundar moltes escoles i centres d’ensenyament primari, secundari i professional com l’Institut-Escola (laboratori d’experiències pedagògiques innovadores). Es van fer escoles per formar mestres (Normal Mixta) i es donà autonomia a la universitat de Barcelona (UAB). Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres i s’introduí la laïcitat. Finalment s’organitzaren colònies d’estiu i s’ampliaren biblioteques i arxius.

Pel que fa a la cultura, s’inicià la normativització i la normalització de la llengua catalana. EL 1932 es publicà el diccionari de Popeu Fabra. S’establí el bilingüisme a les escoles primàries i el català a tots els nivells. 

I per últim es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, que introduïa un model comarcalista, oposat al provincial i definia les capitals de comarca com a centres de serveis d'un conjunt de municipis. Com es pot observar en el mapa de l'esquerra.

Durant el Bienni fosc s’anul·laren pràcticament totes les mesures que s’havien dut a terme. Però entrà en crisi i el 1936 guanyà la coalició de forces d’Esquerres del Front Popular. 

On de nou es va restablir la Generalitat i les seves institucions, el Parlament va confirmar Lluís Companys, com a president i la Llei de contactes de conreu va tornar a entrar en vigor. 

Hi van haver sectors decidits a crear un cop d'Estat militar contra la República que tenien com a dirigent al general Emilio Mola. La conspiració militar contava amb el suport de les forces politiques de la dreta i amb l'aquiaescència de la Itàlia faixista i l'Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat oferint-los ajuda econòmica i militar. El 14 de juliol es va produir l'assessinat del dirigent monarquic José Calvo Sotelo com a resposta del tinent Castillo. La mort del polític va accelarar els plans colpistes i la insurrecció va començar al Marro el dia 17 de juliol. Això va ser l'inici d'una guerra civil que va durar tres anys.